‘Garberes de pobles esteses al sol’, de Guillem Alemany i Morell
3r premi Certamen Literari Amics Amigues de la Pagesia / 2a edició, primavera 2024
Amb la defensa de la preservació de la vida pagesa com a fil conductor, el mallorquí Guillem Alemany Morell (Palma), mestre d’escola jubilat i pagès, ens presenta aquesta obra que ha estat guardonada amb el 3r premi al II Certamen Literari Amics Amigues de la Pagesia de microrelats i prosa poètica, convocat per la Fundació Unió de Pagesos de Catalunya, el mes d’abril passat.
Els membres del jurat de l’edició d’enguany ꟷformat per la periodista Margalida Ripoll (guanyadora del 2n premi de l’edició 2023), el fotoperiodista Dani Codina, la cantautora i activista cultural Montse Castellà i la filòloga Mercè Mitjavilaꟷ decidiren concedir el 3r premi a ‘Garberes de pobles esteses al sol’, de Guillem Alemany Morell, “per la qualitat literària, la riquesa lèxica i la cura en l’ús del català de Mallorca. Per la presentació de la temàtica escollida que convida a la reflexió sobre la pèrdua de la pagesia, del paisatge i de l’entorn. I per la vinculació amb l’actualitat amb un aire reivindicatiu que ressona en un context de protesta pagesa”.
Guillem Alemany Morell rebé el 3r premi, dotat en 50 euros en metàl·lic i una estada a l’allotjament d’agroturisme la Torre d’en Bofill a Cardona (Bages), de les mans de la presidenta de la Fundació Unió de Pagesos de Catalunya, Raquel Serrat, en un acte celebrat el 4 d’octubre en aquest establiment de la Catalunya Central, que també va comptar amb la presència de Maria Teresa Garcia, propietària de la Torre d’en Bofill, i Immaculada Sureda, dona de l’autor. Coincideix que Guillem Alemany Morell va ser guanyador del 1r premi de l’edició 2023.
La fundació preveu que el Certamen Literari Amics Amigues de la Pagesia, de microrelats i prosa poètica, es converteixi en una cita literària anual, cada primavera.
‘Garberes de pobles esteses al sol‘
La veritat és que no m’he sentit mai tot sol, encara que més d’un qualque vegada ho deu haver pensat. Tenc altres pobles que m’envolten arreu, a tot estirar a una hora o a una hora i mitja caminant, sense comptar els que entrelluc enfilats a la serra, més petits i amb més difícil accés, tot i que els ciutadans troben que tenen més encant. Jo som un poble pagès i menestral, potser vengut una mica a menys per mor d’allò que en diuen progrés, però ben orgullós del que he estat i del que som. Visc a un turó, coronat pels molins que un temps aprofitaven la força del vent per a moldre el gra i fer farina i que ara els pocs turistes que passen s’aturen a fotografiar. Als sementers dels voltants, els pagesos hi sembren blat, ordi i civada, que seguen i baten per a donar de menjar al bestiar i per a tenir gra per a l’any que ve. La vida del pagès és una roda, i tot se’n va en orris si se’n trenca cap dent. També hi pasturen ovelles entre els ametlers, i hi ha una granja de porcs no gaire gran perquè el nostre territori és petit i volem que hi hagi un poc de tot, però sobretot que sigui de prop. Qui estima la terra no la fa malbé, i pensa en els qui vendran després. Al món, hi som de pas.
Les carreteres i els camins que menen al poble són estrets i tenen revolts, però m’estim més que no els toquin perquè si els eixamplen i els adrecen vendran les urbanitzacions i hi haurà qui remugarà perquè els galls canten de matinada i els porcs fan pudor. Es feren a poc a poc, entrellaçant els masos i els pobles ben igual que apleguen els qui hi vivim. Quants del nostre poble no tenim lligams amb els dels pobles veïns! O no ens trobam cada any a la fira i a la revetla de la festa major? Ep, això no vol dir que entre nosaltres no hi ha raons! Sempre n’hi ha hagudes i sempre n’hi haurà, però vaja si ens avenim. I si ens hem de menester, sempre sabem a quina porta hem de trucar.
Com que l’autopista passa enfora, el ritme de vida no ha canviat gaire els darrers anys. És ver que moltes de feines i molts d’oficis s’han perdut. De menestrals, en resten pocs. Al poble, és mal de fer trobar un fuster o un ferrer, ara hem d’anar al polígon dels afores on hi ha empreses més grans. I els pagesos, també han minvat molt. De joves, n’hi ha ben pocs! No sé què passa amb el jovent, que dóna una mà un dia, però de fer-hi feina tot l’any, no en vol ni sentir a parlar. Per ventura troba que les inversions són grosses i les tretes magres, que la feina és feixuga i que, als animals, tant els és diumenge com dia fener. Però el dematí que els tractors partiren cap a la ciutat, sí que en vaig veure que seien a la cabina devora un amic o devora son pare, amb la senyera ben amunt i amb la senalla plena a vessar de pa i companatge i de vi. Els pagesos no aguanten pus, per això partiren sense encomanar-se a cap sant. Veurem quin profit en traurem. És cert que la pagesia té mala ferida, però no per això hem d’amollar el mac.
Foto 1) Nicolas Veithen. Foto 2 (d’esquerra a dreta): Immaculada Sureda, dona d’en Guillem Alemany Morell; Maria Teresa Garcia, propietària Torre d’en Bofill; Guillem Alemany Morell, guanyador 3r premi; Raquel Serrat i Tubau, presidenta Fundació Unió de Pagesos de Catalunya. Cardona, Torre d’en Bofill, 4-10-2024.
Un post produït amb la col·laboració de:
