‘La felicitat del tomàquet en conserva‘, de Margalida Ripoll i Ferrer
2n premi Certamen Literari Amics Amigues de la Pagesia / 1a edició, primavera 2023
La gastronomia arrelada al territori es converteix en la font d’inspiració d’aquesta suggeridora obra de Margalida Ripoll i Ferrer, periodista mallorquina resident a Barcelona, que ha obtingut el segon premi a la primera edició del Certamen Literari Amics Amigues de la Pagesia de microrelats i prosa poètica, celebrat el mes d’abril passat.
Els membres del jurat de l’edició d’enguany —format per Anna Cabeza Gutés, Anna Garcia Garay, Josep Sucarrats i Kim Manresa, vinculats al món literari i periodístic—, decidiren concedir el segon premi a aquesta obra “per la capacitat evocadora que aconsegueix a través d’un pot de conserva en tomàquet que, més enllà del producte, també conserva sensacions i records que transporten la Mallorca rural al cor de Barcelona, amb el desconcert que provoca en la protagonista el contrast entre aquests dos mons. Un desconcert que s’accentua amb l’embaràs de la noia, descrit amb tendresa i cert sentit de l’humor en un relat que també és un homenatge a les dones del camp, simbolitzades per la padrina que exerceix de matriarca de la família”.
Margalida Ripoll i Ferrer rebé el segon premi, dotat en 100 euros en metàl·lic i una estada en un allotjament d’agroturisme a Cantallops (Alt Penedès), de les mans de la presidenta de la Fundació Unió de Pagesos de Catalunya (FUPCAT), Raquel Serrat, en l’acte de lliurament del premi que es va celebrar a la llibreria Abacus de Palma, el 28 de maig, en el mateix acte en el qual es va fer el lliurament també del primer premi.
La fundació preveu que el Certamen Literari Amics Amigues de la Pagesia, de microrelats i prosa poètica, es converteixi en una cita literària anual, cada primavera.
‘La felicitat del tomàquet en conserva‘
Diuen que quan has de parir fas el niu. Un instint que no saps d’on surt t’empeny a deixar-ho tot preparat per si de cas. Hi ha dones que netegen, n’hi ha d’altres que mouen mobles… I jo vaig decidir fer tomàquet en conserva.
Tot i que el fill que havia de néixer tardaria molt en fer-lo servir, em va semblar del tot imprescindible fer tomàtiga empotada —en diem així a casa—. A ca la padrina sempre havia estat un bàsic del rebost i, durant anys, quan anava i venia de Mallorca, els pots plens de tomàquets pelats viatjaven amb mi des de Campos a Barcelona. Sempre. Abans de fer la bossa ja me’ls trobava damunt la taula preparats.
— Quants te n’hi caben?
Els pots de tomàquet no venien sols, els acompanyava la sobrassada embolicada amb paper de diari i, si tenia la sort de tornar en vaixell i en cotxe, el festival era considerable: uns talls de porcella rostida, un camaiot congelat —”he aprofitat que eres aquí i he mort una ànnera i te n’he posat un tros. Ah, i també t’he posat dos enfilolls de tomàtigues de ramellet, tres o quatre cebes que ens han sortit molt bones i un parell de melons que em van regalar, que si els guardes bé te duraran molt de temps”—.
Aquell arsenal pantagruèlic de mallorquinitat no hi cabia a una cuina que no arribava als sis metres quadrats i, a més, com que tot era boníssim, ens ho menjàvem ràpid i la flaire mallorquina durava poc. El que sempre quedava era la tomàtiga empotada. Igual com havia vist a casa, jo sempre en tenia. Per encabir tots els pots que havia carretejat per mar o per aire, havia arribat a fer lloc a l’armari de la roba i al prestatge de la sala, darrere dels llibres.
No hi ha millors tomàquets que els de mitjans de juliol a Mallorca acabats de collir. I mai havia assimilat que la conserva no era tant per donar sortida a un excedent, com per poder tenir tomàquet tot l’any. A casa se’n feien moltes de tomàtigues, moltíssimes, i el dia d’empotar la padrina era la reina, i nosaltres, els nets, érem els súbdits que anàvem corrents amunt i avall pel pati de la casa seguint les seves ordres. Escaldàvem quilos i quilos de tomàquets per poder-los pelar fàcilment i els posàvem al pot, a vegades una mica tallats. Recordo molt intensament el soroll de les tomàtigues saltant dins el vidre -blof, blof, blof- quan la padrina feia picar el cul del pot sobre una tovallola a terra perquè tot es col·loqués i s’aprofités l’espai al màxim ”ha de quedar ben ple, que sinó es pot podrir tot”.
Tot aquest procés jo l’havia oblidat. Anys i més anys de viure a la ciutat havien arraconat aquest record. I, de cop, no sé si va ser perquè en el segon embaràs el niu se sofistica o potser perquè per primer cop tenia una mica de terrassa, se’m va despertar la necessitat imperiosa d’empotar tomàtiga.
Barcelona no és Campos i tot eren complicacions. Per començar, els tomàquets. A ca la padrina no s’havien comprat mai: o eren del nostre hort, o eren del veí que ja no sabia què fer-ne i ens els regalava. Jo, en canvi, els vaig haver de comprar. Vaig buscar un pagès ecològic, el més a prop de Barcelona que vaig trobar.
L’altre handicap eren els pots que la padrina reutilitzava any rere any, i jo tot just en tenia un parell. Vaig buscar solucions urbanes i vaig tirar d’amics avisant que guardessin tots els pots de cigrons, de llenties o del que fos. Ningú no entenia molt bé a què venia aquesta fal·lera. Jo, sincerament, tampoc. Només sé que tot i la manca de facilitats que em donava la ciutat per fer coses com aquesta (tampoc tenia olles prou grans per bullir els pots perquè es fes el buit i la conserva s’aguantés tot l’any), el dia que amb una panxa prominent em vaig arremangar a la terrassa de casa, vaig escaldar quilos de tomàquets, els vaig pelar, els vaig posar dins pots de vidre i els vaig guardar, i en cada un dels gestos vaig recuperar hores i dies sencers de la meva infantesa i em vaig connectar amb una vida que ja no recordava, en aquell moment, vaig tenir la sensació que la felicitat era allò.
Foto 1) Pots en conserva, de Merve Sezer. Foto 2) Acte de lliurament del primer i segon Premi – Palma (d’esquerra a dreta): Margalida Ripoll, guardonada amb el 2n premi; Raquel Serrat, presidenta de la Fundació Unió de Pagesos de Catalunya; Guillem Alemany, guardonat amb el 1r premi. Palma, llibreria Abacus, 28-06-2023.
Un post produït amb la col·laboració de:
